Juan Cal Sánchez Periodista

Que ningú ens digui, quan tot just estem a punt d’acabar la campanya electoral, esgotadora i tòrrida campanya, que no hem aprés gaire cosa relacionada amb la ciència, o l’art, de guanyar eleccions. Primera lliçó: la política va de guanyar eleccions, de prometre allò que la gent, suposadament, vol escoltar encara que després tal dia farà un any. Segona lliçó: que el respecte o la ideologia, o els principis (digues com vulguis) no et faci perdre un bon eslògan, d’aquells que fan guanyar eleccions: sigui Váyase señor González o Que te vote Txapote. El primer és de finals dels noranta i ja ens semblava irreverent, molt propi de l’estil, entre arrogant i fatxenda, de José María Aznar. Doncs ara, el del Txapote, que es una ofensa a les víctimes del terrorisme, una banalització d’ETA i una manca de respecte a tota la gent que va lluitar per la pacificació del País Basc.

Aquesta forma de fer política, pensàvem, era pròpia de l’extrema dreta i no tant d’un Partit Popular suposadament centrat, moderat en els seus postulats ideològics per tal de diferenciar-se de la seva escissió de nostàlgics del franquisme, aquells que encara avui pensen que Adolfo Suárez els va trair quan va legalitzar el partit comunista i a les formacions nacionalistes catalanes i basques. Però no, es veu que al PP li va la marxa igual que als seus antics companys de formació política. Pensen, potser, que tot està permès per desallotjar del poder aquells que –diuen- l’han ocupat il·legítimament. D’on ve això del Sanchisme i la ocupació il·legítima del poder? Es veu que en algun lloc (que la majoria dels ciutadans ignorem) està escrit que a Espanya només poden governar partits que acceptin l’statu quo acordat (pacte constitucional amb supervisió militar) per a la Transició. O sigui el PP o el PSOE. Sense republicans o independentistes que puguin posar en qüestió la monarquia i, sobretot, la unitat d’Espanya.

El gran pecat de Pedro Sánchez, que ni tan sols li ha perdonat Felipe González (el seu silenci durant aquesta campanya ha estat clamorós) és haver-li fet un forat, un racó, en les decisions d’Estat a Podem –la nova forma del comunisme espanyol-, a Esquerra Republicana i a Bildu (enemics de la unitat sacrosanta de la pàtria). No comparteixo les teories de la conspiració, ni la idea fantasmagòrica d’un deep State treballant a l’ombra per impedir els canvis. Tot i que, com diria el gallec que encara porto a dins, haberlas hailas. Sembla però que existeixi un cert consens en determinats àmbits de l’Espanya assenyada (mitjans privats, empreses de l’Ibex, institucions de l’Estat, Poder Judicial) per tal que no es torni a repetir aquesta perillosa aventura política liderada per Perro Sánchez que pot posar en perill l’essència mateixa de l’Estat espanyol.

Com que la fi justifica els mitjans, també hem aprés que existeix una forma d’argumentar, de fer política i de participar en debats que es denomina el galop de Gish (un polític nord-americà d’ultradreta, és clar) que consisteix en atropellar els adversaris amb una bateria de mentides amb tanta fatxenderia i tanta intensitat que faci literalment impossible la rèplica, a risc de semblar un babau repetint sense parar: “mentida, mentida, mentida”. Tot i que, certament, tot és mentida. Es veu que Feijóo ja havia practicat la tècnica, també coneguda com “ametralladora de fal·làcies” en els seus debats a Galícia.

Encara hi som a temps.