Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

Ho diu Salvador Sala, periodista torellonenc que s’acaba de jubilar després de trenta anys a la plantilla de TV3, però que també va conèixer de prop l’altre costat –el «costat fosc», en diuen els «purs»– a l’àrea de premsa de Presidència de la Generalitat, fa quatre dècades. Vet aquí el que diu en Sala: «Actualment, el periodisme té un problema: el polític ens necessita cada cop menys. Publica la seva piulada, envia el seu vídeo de les imatges d’un míting i ja només queda que ens faci la peça perquè s’emeti directament per televisió. I aquest és un perill real, ja que el periodista és qui ha de ser present als llocs, certificar les coses, comptar amb un esperit crític i desconfiar del sistema.»

Amén.

Als anys setanta el periodista i editor francès Jean-Louis Servan-Schreiber va publicar el llibre «Le pouvoir d’informer», llavors lectura recomanada en el primer any dels estudis universitaris de periodisme. La seva referència més immediata era la premsa francesa, i com a noi de comarques m’interessava el que deia de la regional. Entre els molts detalls que em van cridar l’atenció em va quedar marcat que els editors dels diaris locals, especialment si eren únics a la ciutat o al departament, es podien permetre el luxe d’ignorar aquells polítics que no els queien bé. Apagada informativa, fosa a negre. Quan no hi havia altre remei, com en un gran acte institucional amb totes les forces vives, l’esmentaven ambiguament com de passada: «el representant governatiu també hi era». Els diaris podien fer la punyeta al poder en la mesura que els polítics necessitaven els mitjans. El president de la República podia anar a la televisió, llavors oficial i única, però l’alcalde només tenia el diari, que a la França d’aquells anys arribava a totes les llars.

Avui si una publicació local «apaga» un polític, aquest té mil maneres de saltar a píndola damunt l’ingenu boicot. Des de bustiar exhaustivament un pamflet institucional disfressat de butlletí informatiu fins inundar les xarxes socials amb l’ajuda dels periodistes que ingressen directament a les files de l’Imperi. Tampoc és que a casa nostra abundin els casos de bloqueig informatiu total a una personalitat determinada, perquè el lector no és idiota i no li agraden aquesta mena de jocs que acaben limitant el seu dret a rebre informació veraç. D’altra banda, la precarietat del sector aboca moltes capçaleres a una dependència excessiva de les subvencions oficials i la publicitat institucional. I els ciutadans s’acostumen a conèixer les novetat que els afecten a través dels perfils de les administracions a facebook, twitter o instagram.

L’avantatge de la situació és que obliga a una independència recíproca: si el polític ja no necessita el periodista, aquest no hauria de necessitar el polític per omplir paper o minuts. Anar de despatx en despatx amb el cabasset ha estat durant dècades la rutina que fornia una gran part del material publicat, facilitant un quid pro quo en el qual les dues parts s’ajudaven mútuament. Però si el polític té altres formes de comunicar directament amb el ciutadà, el periodista n’ha de trobar per parlar del polític que no depenguin d’aquest i que a més a més interessin al ciutadà. I això passa per explicar a l’audiència tot allò que el polític no els explicarà perquè no el fa quedar bé. Si el canvi de paradigma (es diu així, oi?) empeny en aquesta direcció, alguna cosa s’hi haurà guanyat.