Eva López Pinyol Periodista

(“El meu país és tan petit / Que quan el sol se'n va a dormir / Mai no està prou segur d'haver-lo vist / (...) / Canto i sempre em sabré / Malalt d'amor pel meu país”)  País petit de Lluís Llach

Aquest any en fa 17 que em dedico a la premsa comarcal. Treballava a la UOC quan em van trucar d’El 3 de Vuit, el degà dels setmanaris del Penedès, per oferir-me una plaça vacant a la redacció. Mentre vaig fer la carrera de periodisme, mai em vaig imaginar que acabaria treballant en un mitjà de proximitat. Ens omplen el cap de tants pardals, que quan tens vint anys et sembla que dedicar-te a la premsa comarcal és una deshonra.

Reconec que em va costar estimar-me aquest sector. L’exposició que tenim els periodistes que d’ens dediquem a la premsa comarcal és capaç d’espantar qualsevol. En una ocasió vaig compartir conversa amb el periodista Carles Francino en un acte a Vilafranca del Penedès, i recordo que em va dir: “La premsa comarcal és la més valenta que hi ha”. I té raó.

Qui és el valent que malparla de l’alcalde del seu poble sabent que l’endemà se’l trobarà al gimnàs? Qui fa una mala crítica de l’últim disc de l’artista del lloc on viu si és un amic d’infantesa? Qui treu a la llum els draps bruts de l’empresa on treballen els seus veïns sabent que això els afectarà laboralment? Doncs en som uns quants.

A Catalunya hi ha actualment uns 700 mitjans de comunicació, la majoria dels quals fem premsa de proximitat. Fa anys que tothom ens dona per morts. És cert que cada vegada el gruix de mitjans comarcals s’empetiteix, però també ho és que els que sobreviuen ho fan gràcies a un públic fidel, que aprecia la informació de primera línia.

Tal com indica el darrer Estudi d'Audiència de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), el 2022 els mitjans adherits a l’entitat van aconseguir una mitjana de 834.000 lectors, el que significa un 3,3% de creixement respecte a l'any anterior. N’hi ha que en dirien sort, jo en dic qualitat.

L’esforç que estan fent moltes capçaleres per adaptar-se als nous temps, apostant per la digitalització i sumant-se a la professionalització, està donant els seus fruits. Penso que la premsa escrita no està en perill? No. Penso que se’n pot sortir? Sí. Esforços perquè així sigui no s’estan estalviant.

Aquesta setmana, la Generalitat de Catalunya ha avançat canvis en la pròxima entrega dels Premis Nacionals de Comunicació. Per primera vegada des del 1999, data en què es van instaurar els guardons, el Govern ha inclòs en el certamen un premi dedicat als mitjans de proximitat. Entenc que és feina de qualsevol administració treballar perquè aquest patrimoni cultural del país no es perdi, però no és menys cert que si la premsa comarcal estigués condemnada a mort, ni el més creient posaria sobre la taula uns reconeixements que farien olor d’extremunció.

Sí, és cert que em va costar creure’m la premsa de proximitat. Però tan de veritat era aquell sentiment com el que tinc ara de pertinença. Sé que formo part d’un sector que molts pensen que està en perill d’extinció, però mentre això no passi, em seguiré declarant malalta d’amor pels petits mitjans del meu país.