Xevi Bonell Periodista

Vaig a posar-me en un jardinet. Més ben dit en un 'jardinàs'. Entro al terreny de l'educació, i m'atreveixo a fer-ho sense haver exercit mai cap mena de docència i sense rebut cap classe de formació els últims cinc anys. Malgrat això, he conegut un cas els darrers dies que m’hi obliga.

Dissabte a la tarda un professor va rebre la trucada al seu telèfon personal. A l'altra banda hi havia una mare exigint saber perquè havia suspès a la seva filla. Després d'escoltar com el docent li llegia, punt a punt, la llista de motius que prèviament havia redactat en les conclusions que justificaven la nota, la dona li va suggerir que «es replantegés la decisió». Fins aquí res extraordinari, ja que lamentablement, segons els inputs que rebo de docents i professors del meu entorn, és una situació habitual. En aquest cas particular però, la sorpresa va venir quan em vaig assabentar que l'alumna en qüestió és una noia de vint-i-dos anys que està acabant de cursar les pràctiques de magisteri.

M'indigno. No m'entra al cap. Respiro. Tampoc és que conegui exactament el funcionament. Així que començo a emprenyar mestres, professors i professores del meu entorn perquè m'expliquin com pot succeir un cas així. La majoria coincideixen en el diagnòstic, «és un problema que segurament ve lluny. És poc probable que sigui el primer cop que aquesta mare truca a un professor». Les converses s'allarguen i van aflorant diverses dificultats en què es troben. Detecto una situació que es repeteix, «ara ja no només tenim els alumnes en contra, també pares i mares». La majoria també han rebut pressions per part del centre, amb frases com «no és la política de l'escola» o «som un institut concertat, no podem perdre matrícules».

Educadores i educadors afronten situacions similars com poden. Al contrari del que m'imaginava, m'asseguren que repetir curs no és la millor solució. Almenys en la gran majoria de casos. De fet, no conec cap professor que gaudeixi suspenent un alumne. Encara més, la gran majoria assegura que es passa el curs intentant arreglar allò que no funciona. Una iniciativa que suposa un augment de càrrega de treball, més exercicis, més exàmens, més correccions... On també cal sumar el temps extraordinari pel seguiment específic de cada cas. Aquest intent d'esmenar la situació és el que els sol comportar complicacions. I no únicament amb alumnes.

Assenyalar l'error. Aquest és el problema. Quan s'identifica una equivocació sembla que es genera una actitud de rebuig frontal per part d'alumnes, però sobretot dels pares i mares. Evitar-ho i aconseguir que ningú es pugui sentir ofès, fa que docents s’empesquin noves tàctiques per continuar fent-los visibles. Alguns recorren al sandvitx, embolcallant una mala resposta entre dos comentaris positius, d'altres tiren de clàssics fent giragonses amb eufemismes, retorçant el llenguatge com una serp.

Unes pràctiques adoptades a la força per contrarestar la pressió d'uns pares i mares més preocupats en què ningú qüestioni el comportament del seu fill o filla, a què aquests assoleixin una millora en l'àmbit educatiu. Els mateixos progenitors que justifiquen l'absència escolar «perquè sempre anem a la festa del barri, i l'examen el pot fer un altre dia». Autors de frases com «amb el que paguem, tu el que has de fer és aprovar-lo i punt». Persones capaces de fer el que sigui per suprimir un error minúscul al present, tot i que això asseguri un gran fracàs en el futur.