Josep Lluís Gil Rivera Director de La Vall de Verç

Cantava en Raimon aquella tornada que deia «D'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent». Venint d’on veníem, essent on érem llavors, la frase ens enaltia i ens transmetia un hàlit d’esperança vers les nostres capacitats, vers les nostres possibilitats de construir el país i fer-nos-el nostre. Aviat farà 60 anys.

D’aleshores ençà han passat moltes coses. Una mica sí que ens l’hem fet nostre, el país, però no pas del tot. Hem avançat, hem retrocedit i ens hem aturat. Poc o molt, tenim la sensació que alguna cosa sí que hem assolit, però. O no. Llavors, se’ns presentava al davant un temps que convidava a l’optimisme. No podíem perdre més, només podíem fer que guanyar. Cantàvem també allò de «Si tu l’estires fort per aquí, si tu l’estires fort per allà…» , convençuts que fent pinya ens faríem, tard o d’hora, amb les regnes de la terra i dels nostres destins.

Durant unes dècades, això podia ser més o menys veritat, més o menys creïble. Una part d’allò que significa «fer país», però, ens ho han manllevat davant dels nostres nassos i aquí ningú no piula. Estem distrets amb baralles estèrils, amb enfrontar enemics o amb crear-los, amb sobreviure i amb el dia a dia. Manca perspectiva col·lectiva de futur.

Se’ns ha fet de nit, potser, i ja no som capaços de veure què li està passant al país. Mentre uns ens engrescàvem amb il·lusions identitàries, altres han anat fent via. Tant és així que, de mica en mica, hem anat passant de ser un motor econòmic, puixant i cobejat, a anar perdent bous i esquelles en mans d’altri. Prou de xerrameca. Ho dic clar i ben alt: ens estem deixant comprar el país pel capital despietat i voltor que està expulsant els nostres joves dels seus entorns. I estem deixant que el camp es mori.

El retrocés industrial, l’encariment de l’habitatge i la pèrdua de pes del món rural són cares d’una mateixa moneda. El país és cada cop menys nostre. No n’hi ha prou amb les promeses dels polítics, que són tan sols això, promeses. Molts dels nostres estan caient en la trampa de creure, d’acceptar que l’encariment de l’habitatge, l’afany especulatiu i la facilitat dels ingressos per turisme, urbà i rural, són la clau del nostre futur. Molt em temo que l’estem errant perquè cada cop som menys amos i més rellogats a la nostra pròpia terra.

Algú haurà d’aturar la roda.