Àngels Yécora Gallastegui Agent de la Propietat Industrial

Vivim en una societat amb elements disfuncionals on se’ns ofereixen serveis per cobrir necessitats inexistents i alhora tenim mancances greus en aquells serveis que són bàsics per al nostre desenvolupament en plenitud.

No es valora el capital humà qualificat; l’oferta de treball, tant d’empreses com d’institucions públiques, no fa una decisiva diferència salarial per a treballadors amb altes prestacions. Tampoc es valora la capacitat de resoldre problemes complexos ni el pensament disruptiu i innovador, per bé que molts opinadors en parlen a múltiples fòrums, generant-se així una mena de realitat paral·lela i una diferència notòria entre el que es parla i el que es practica.

La conseqüència dels fets comentats al paràgraf anterior és el baix interès per l’excel·lència a l’educació per part de la majoria dels ciutadans, ja que no es percep com un factor de promoció social i simplement es considera que l’esforç a esmerçar no val la pena.

Però en aquest panorama, el que més m’interessa d’assenyalar, no són els fets i allò que se’n deriva dels mateixos, sinó sobretot les causes de tot plegat.

Des del meu punt de vista es parla molt poc dels lideratges que prevalen a la nostra societat, els líders empresarials i els polítics (deixant de banda els anomenats “influencers”, esportistes, etc.) són els models als que la majoria de persones conscient o inconscientment aspiren a assemblar-se, i per tant, esdevenen els referents.

Com són aquests líders, què fan i perquè són valorats per la majoria, és el que determina si un grup humà pot ser, o no, alhora una societat productiva (no només en el sentit de la generació de valor econòmic sinó també en el d’altres tipus de valors). És en aquest punt que cal centrar-se per entendre la magnitud de la qüestió i alhora per poder analitzar-ho en detall, si es pretén revertir la situació en què ens trobem.

A Catalunya els líders de les grans empreses són sovint porucs (algú en diria eufemísticament “conservadors”), sobrevalorats en molts casos i en bona part deuen el seu status de poder a l’esforç i al risc assumit pels seus pares i avis. Crec que podem afirmar, sense embuts, que el nostre país ha passat de ser un país amb grans líders empresarials constructius, a ser un país on abunden els rendistes i els petits empresaris.

En un altre aspecte, el poder econòmic condiciona la composició del poder polític en la seva majoria; a un sistema democràtic, on els partits són estructures socioeconòmiques rígides i fortament jerarquitzades, amb un objectiu principal, centrat en l’assoliment del poder per mantenir-se. En aquest context el recolzament financer de l’empresariat esdevé crucial ja que, com és ben conegut per la saviesa popular: “qui paga mana”.

Ens trobem, doncs, atrapats en un cercle viciós molt difícil de trencar i que porta com a conseqüència la decadència progressiva de la societat en el seu conjunt, on alguns líders rendistes paguen els serveis de líders polítics mediocres, anorreats a les seves jerarquies de partit, que garanteixin que res no canviï i que el model productiu no pugui evolucionar.

Els ciutadans en el seu conjunt perceben aquest acord escleròtic i perden tota motivació per millorar, per explorar noves formes de fer i en general per educar-se i progressar, agreujant encara més el problema.

L’estat espanyol i sobretot Catalunya, que sabem que tradicionalment ha estat el seu motor, es troben en un moment d’indecisió, però no ens enganyem, la causa primera d’aquesta situació és la manca d’assumpció de risc i la degradació de les seves elits.