Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

La pandèmia de SARS-CoV2, la crisi derivada de la invasió d’Ucraïna, el canvi climàtic i la insatisfacció política han confluït a l’hora d’afavorir un estat d’ànim propici a la incertesa i la crispació, que es produeix al nostre entorn però també en altres continents. Es desencadenen conflictes i mobilitzacions que parteixen del desànim i la pèrdua de confiança en els lideratges, que són constantment qüestionats.

Aquestes fortes tensions orienten la nostra atenció sobre el que és immediat, però ens distreuen d’una observació i una reflexió més de fons sobre la transformació imparable que està vivint la nostra societat. El present ens devora i ens impedeix de preveure, imaginar i construir adequadament el futur.

En aquest context, a més, ens queda una clara impressió de la decadència creixent del protagonisme d’Europa al món, malgrat l’indiscutible encert que va ser la creació de les institucions europees, que hi han garantit pau i progrés econòmic i social. Els pols de poder s’han desplaçat als Estats Units i a països amb una demografia i un poder econòmic amb unes dinàmiques que superen les europees.

S’ha dit, fins i tot portant les coses a l’extrem, que, per raons del patrimoni que s’hi conserva, Europa acabaria essent una mena de part temàtic. Per evitar-ho, cal apostar d’una manera ferma i decidida, d’una banda, pel coneixement, la recerca i la innovació, però també per una plena implicació en els desenvolupaments tecnològics, que no podem observar amb indiferència, i finalment per un model de societat amb uns fonaments democràtics sòlids i on el benestar, els drets i les llibertats siguin principis orientadors de l’acció pública.

Un exponent ben clar i recent de la fragilitat europea és la impossibilitat d’obligar el règim fanàtic d’Iran a aturar una repressió pròpia dels períodes més foscos de la humanitat. I per entrar en un territori menys dramàtic i notòriament grotesc, n’és un altre exponent que competicions esportives internacionals es facin, per les compensacions econòmiques que se’n deriven, en països amb règims polítics allunyats de la idea d’Europa que propugnava George Steiner. Fins i tot, en el cas d’Espanya, on hi ha sectors ben actius políticament i profundament conservadors que es passen el dia abraçats a la bandera, hem pogut veure com es duu a terme a l’Aràbia Saudita una competició com la Supercopa de futbol masculí. Amb un punt d’ironia podríem explicar que, amb el diner del petroli, ens paguen perquè els anem a distreure.

Quan analitzem l’origen del nostre planeta i estudiem la trajectòria de l’espècie humana, ens adonem que els avenços que s’han materialitzat en els darrers cents anys són veritablement prodigiosos en l’àmbit de la informació, de la salut, del transport,... Els canvis soferts en un segle són més substancials que els que es van donar en segles precedents.

I avui la intel·ligència artificial ens està demostrant que la capacitat d’acumulació i d’interrelació de dades que la tecnologia permet és cada vegada més gran, la qual cosa està transformant la nostra percepció sobre el paper que les màquines poden jugar a les nostres vides, perquè no tan sols ens poden aportar l’assumpció de feixugues feines mecàniques que ens podem estalviar, sinó que esdevenen eines potents a l’hora d’adoptar decisions. El cas del xat GPT és una plasmació sorprenent i fascinant de fins a quin punt la tecnologia és un suport determinant per interpretar el passat i per concebre el futur. Tornant a escenaris d’una extrema duresa, la Guerra d’Ucraïna posa en relleu que no és pas precisament negligible l’efecte que les tecnologies més avançades generen en el desenvolupament del conflicte.

Per molt que ens sentim atrapats mentalment per les urgències i les tensions d’un present que ens inquieta, és imprescindible que els nostres polítics i intel·lectuals enlairin la mirada perquè estem en una etapa de transformacions substancials. Seria una imprudència, si no volem quedar escombrats per la velocitat dels canvis i perdre el tren del futur, cenyir la nostra reflexió i la nostra acció només al que és immediat.

L’ésser humà al llarg de la història ha maldat per crear espais de certesa i seguretat, com les ciutats, que li transmetessin confiança a l’hora d’afrontar la seva existència. En aquesta època apassionant en què ens ha correspost de viure això només serà possible posant el focus en el mitjà i llarg termini, en un esdevenidor llunyà que cal imaginar i començar ja a construir des d’ara.