Núria de José Gomar Periodista

Recuperar la memòria històrica ha estat una llarga lluita que ha calat en l’opinió pública i s’ha acabat traduint en accions legislatives i governamentals. La insistència de particulars i d’associacions, expressada de moltes maneres, amb altaveus més o menys potents, ha aconseguit evitar l’oblit.

El concepte de recuperació de la memòria històrica, potser perquè va donar nom a la llei estatal de 2007, s’aplica popularment als represaliats durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Des de ja fa anys, però especialment darrerament, hem vist en el nostre entorn actuacions com l’obertura de fosses o l’anul·lació de sentències franquistes que han suposat una reparació moral per als familiars amb un extraordinari efecte guaridor a nivell emocional, molt important per construir un futur millor.

També s’ha d’aplaudir la tasca divulgadora que se n’ha fet, entre d’altres, des dels mitjans de comunicació, la literatura, el cinema i els museus, alguns dels quals dedicats específicament al tema, que val molt la pena visitar, com el Museu Memorial de la Batalla de l'Ebre, a Gandesa o el Museu Memorial de l’Exili, a La Jonquera.

Tot i això, encara ens falta avançar molt en aquesta matèria. Ens costa molt mirar enrere i estem lluny de veure la fermesa en la recuperació de la història recent que han tingut altres països europeus.

Recuperar la memòria col·lectiva, del període al qual ens hem referit o d’altres, divulgar-la i conèixer-la és essencial per avançar. Però tan important és recuperar com preservar. I en la preservació de la memòria (abans d’haver-la de recuperar) trobo a faltar més convicció.

En el món audiovisual, els arxius han estat la “germaneta pobra”. Quan s’ha guardat material, no s’ha donat gaire importància a la indexació, de manera que, amb el pas dels anys, hi ha hagut grans volums de material que no es podien fer servir perquè costava accedir-hi. Els canvis en els suports d’enregistrament encara han complicat més les coses. No haver fet una correcta preservació ha obligat, en alguns casos, a costosos processos de recuperació. En molts altres, el material no té cap ús o bé s’ha perdut.

La recuperació i la preservació de la memòria no s’ha de fer només als nivells estatal o autonòmic, també s’ha de fer en l’àmbit local. En el cas audiovisual passa per invertir en la correcta cura i documentació de les imatges i els àudios dels mitjans de comunicació locals o d’entitats que en tenen.

Hi ha altres oportunitats de preservació de la memòria local que caldria potenciar. Penso especialment en les entitats i les persones.

Les entitats locals, algunes d’elles amb llarguíssimes trajectòries, acaben tenint fons documentals valuosíssims. En molts casos, l’esforç per tirar endavant l’activitat diària fa que no es tingui cura del fons documental i, quan es vol recuperar, costa molt trobar ajuda institucional per fer-ho. Són moments que te n’adones que, en l’escala de prioritats, la preservació i la recuperació de la memòria, també a nivell local, ocupa els darrers esglaons.

El principal actiu dels pobles i ciutats és la seva gent. És essencial mantenir la memòria col·lectiva dels veïns i veïnes que han estat rellevants, sobretot per haver aportat al col·lectiu local en diverses matèries (mestres, metges, escriptors, pintors, polítics, esportistes, etc.).

Els noms de les vies públiques o dels equipaments són una oportunitat excel·lent per fer aquesta tasca de reconeixement i, sobretot, de divulgació de valors a partir de l’exemple de persones concretes.

Hi ha excel·lents exemples de cura de la memòria que s’han dut a terme en molts municipis i que poden servir de guia per a altres.

Estem a prop d’unes eleccions municipals i la inclusió de la preservació de la memòria local entre els eixos prioritaris d’actuació en els programes electorals seria una bona notícia. En molts casos, seria coherent amb la defensa de la recuperació de la memòria que alguns partits polítics han fet a nivells més globals.