Eva López Pinyol Periodista

(“Si el cansancio y la derrota, no supiesen tan amargo. Si fuesen poniendo luces, en el camino, a medida que el corazón se acobarda. Quizá, llegar a viejo sería más razonable”) Joan Manuel Serrat

Llegeixo a avui a La Vanguardia que el nombre de caixers automàtics que hi ha actualment a l’estat espanyol és el més baix des del 2002. Segons xifres del mateix diari, a dia d’avui hi ha en funcionament poc més de 45.200 màquines, un 30% menys de les que hi havia el 2006. Aquell any es va assolir el màxim històric de caixers instal·lats.

La pandèmia ha precipitat el tancament de caixers -abans que esclatés n’hi havia més de 50.000-, encara que moltes entitats han apostat fortament per aquest sistema per reduir les tasques que abans es feien des de la finestreta. Que t’atenguin a les oficines a partir de certa hora al matí és gairebé un miracle, i molts usuaris han hagut d’aprendre de forma accelerada com funciona aquest invent (idea del britànic John Sheperd-Barron) per poder realitzar les seves transaccions financeres.

Com gairebé sempre, qui més ha sortit perdent amb aquesta accelerada digitalització de la banca és el col·lectiu de gent gran. A molts, aquest canvi, els ha agafat a contrapeu. N’he vist que es queden parats davant del caixer sense saber què fer. N’he sentit que es queixen als seus gestors bancaris, i n’he llegit de molt emprenyats -i amb raó- amb un sistema que els ofega. S’ha de reconèixer que no és fàcil viure en un món completament digitalitzat que s’ha oblidat de l’atenció a les persones.

Visc en un poble de poc més de 1.400 habitants que fins fa poc tenia una oficina bancària. Van decidir tancar-la i ara només hi ha un caixer per algunes transaccions. La persiana la van abaixar fa uns mesos, i les persones grans del municipi -que són moltes- s’han de desplaçar uns quants quilòmetres per trobar una oficina on els atenguin personalment. La majoria es queixa que aquesta situació els ha restat independència. El que abans podien fer perfectament sols, s’ha convertit ara en un calvari, que només poden superar amb ajuda externa. Si el que busquem és crear una societat de gent gran activa, no els ho hauríem de posar més fàcil?

Uns mesos enrere, a través de les xarxes socials, es va posar en marxa una campanya que portava per títol "Soc gran, no idiota". La iniciativa volia conscienciar precisament de les complicacions amb què es troba la gent gran quan ha d’interactuar amb el seu banc. Carlos San Juan, un jubilat de 78 anys, va recollir més de 600.000 firmes per reclamar a les entitats una millor atenció al col·lectiu de la gent gran. De moment, sembla que no ha aconseguit canviar el sistema.

Al contrari del que pensa Woody Allen (li vaig sentir dir en una entrevista a TV3 que la vellesa no té res de bo), penso que fer-se vell ha de ser un plaer. Hi ha una edat en què ja no t’has de preocupar de ser qui no ets, professionalment ja ho tens tot fet, i amb una mica de sort, els que et precedeixen tenen una vida prou agradable. Així doncs, perquè ens entestem a complicar la vida als que ens l’han fet senzilla?

Deixem que la nostra gent gran segueix parlant amb persones. No els obliguem a conversar amb màquines. I de pas, intentem fer-ho una mica més nosaltres.