Gerard Xarles ditor d’Empordà Gastronòmic i Revista del Baix Empordà

Els diccionaris de la llengua catalana donen com a primera accepció de sopa de “tros de pa xopat en un líquid” o “menja feta de pa tallat a llesques o trossets, bullit o escaldat amb brou o altre líquid”. Aquest és el sentit que té aquest aliment en els textos medievals i, fins fa ben poc, en el medi rural: “fer sopes” era llescar el pa i a les Balears i en alguna comarca catalana encara es venen “sopes”, llesquetes molt fines de pa torrat. Modernament, el terme sopa indica qualsevol aliment fonamentalment líquid, que es menja amb cullera, en detriment d’altres termes, com escudella –en aquest cas ja no de pa, sinó d’arròs, fideus, pasta, etc.–. Altrament, la base de les sopes és el caldo o brou, termes igualment antics en la nostra llengua.

Probablement sigui la sopa, com escriu l’escriptor i historiador gastronòmic Jaume Fàbrega, l’aliment cuinat més antic de la Humanitat: “El seu origen és el Neolític, que és quan la dona inventa aquesta forma de cuinar i la ceràmica que li serveix per fabricar l’atuell que serveix per fer-la, l’olla”. Les sopes i els brous existeixen arreu del món, al llarg de la història i en totes les cultures, “és la cuina familiar per excel·lència, la quinta essència dels sabors i el mateix símbol de l’aliment”, i això malgrat que Josep Pla escrivís a “Bodegó amb peixos” que “l’ebullició fa perdre a les coses la força divina que tenen, el seu esperit, les converteix en pasta vegetal, passiva i xuclada. Només el caliu i la brasa permeten el manteniment del seu perfum”.

El cert és que, potser per influència indirecta de l’escriptor de Llofriu, les sopes i els caldos, en menor mesura també les cremes, tenen una presència cada vegada més migrada en les cartes i els menús dels restaurants, sobretot en els establiments autoproclamats de “cuina d’autor”. Moltes famílies del país “reserven” l’escudella i carn d’olla a un sol àpat a l’any, precisament en les festes assenyalades que ara s’acosten, el que resulta un fet gairebé aberrant tractant-se d’un dels plats més exquisits i insubstituïbles de la cuina catalana tradicional. I encara tan o més difícil resulta trobar sopes de ceba o sopes de peix, “les sopes fan pobre [i podríem afegir que també ‘fan pagès’] i el personal no vol pagar per menjar sopes”, un raonament absurd que està privant a moltes llars catalanes degustar receptes amb mil gustos, fetes amb ingredients senzills i molt més econòmics que molts “requisits” importats d’altres regions sense la tradició culinària que té Catalunya i que, a més, no suposen cap esforç extraordinari a l’hora de posar-se davant els fogons.

Per tot plegat, fem un clam a favor de les sopes tradicionals, sense descuidar ni molt menys receptes més modernes però igualment fàcils de preparar, amb l’esperança que no només per Nadal les llars de casa nostra s’omplin dels mil perfums de la sopa de galets i l’escudella o la sopa de peix, que puguem retrobar entre tots el plaer de les coses senzilles i els gustos inimitables d’una tradició ancestral que mai hauria d’haver estat en risc de desaparèixer o convertir-se en una cosa antiquada i gairebé marginal.

Bones festes!