Juan Cal Sánchez Periodista

Tampoc calia ser un geni per entendre-ho, la veritat. Han hagut de passar anys per entendre el que tothom sabia des de fa anys, allò que ens deien les àvies; allò que repetien fins a la sacietat aquells que s’havien dedicat tota la vida a la venda, al comerç, al negoci. Allò que es regala, el client no li dona valor. O, com deia un amic i president que va ser un temps de l’ACPC: “si és gratis, fins i tot es farien cues a la rambla per rebre puntades al cul”. Doncs això, que a preu zero, consum infinit. I tantes i tantes veritats que s’han hagut de repetir fins a la sacietat per a que finalment els grans editors de diaris espanyols hagin entès (ja era hora!) que si es vol posar en valor la feina d’informar amb veracitat, amb rigor i amb professionalitat, cal cobrar per servir aquestes notícies al consumidor final.

Fins i tot en el cas hipotètic de que la publicitat cobrís la totalitat del cost –cosa que no va arribar a passar mai, tot sigui dit- calia fixar una barrera, un preu, un valor, per a que la gent entengués quina és la diferència entre allò que regalen a la porta del súper i el que hi venen a dins. O, en termes periodístics: allò que sembla informació però que en realitat és un succedani i la veritable informació ben feta, redactada amb cura, escrita per professionals i seguint un codi ètic que garanteix el respecte a la veritat. O sigui, notícies fetes per periodistes que, a més, han de rebre un salari a canvi de la seva feina.

Acostumades com estan les plataformes als riders, als taxistes d’Uber, al món de la precarietat nascut a redós d’Amazon, de les tecnològiques i de les xarxes, potser ens havíem cregut que també era possible que un robot, o un algoritme, redactessin notícies tot substituint la capacitat professional, i ètica, d’algú que posa per davant de tot el respecte a la veritat.

A hores d’ara, després de deu anys de cobrar pels continguts informatius, el The New York Times –no sense haver donat més d’un cop de timó- ha arribat als vuit milions de subscriptors de pagament, dels quals gairebé sis ho són al seu servei de notícies internacional. Alguna cosa semblant passa a França, on diari com Le Monde van decidir molt d’hora tancar el seu servei de notícies i fer que fos de pagament.

A Espanya van haver d’esperar a la pandèmia per fer el que era evident: la publicitat per si sola no pot garantir la supervivència de les empreses informatives i, a més, les ha empès a competir amb succedanis d’empreses informatives comprant tràfic a les grans xarxes socials com Facebook. Un any –o poc més- més tard, empreses com Prisa reconeixen que tant de bo ho haguessin fet abans perquè aviat arribaran als tres cents mil subscriptors de pagament i comencen a veure llum al final d’un túnel que, a Europa i a l’altra banda de l’Atlàntic, ja fa temps que han superat.