Àngels Yécora Gallastegui Agent de Patents i Marques

La societat catalana es caracteritza, entre altres coses, per gaudir d’un teixit social associatiu que prové segurament dels inicis de la industrialització a la segona meitat del segle XIX.

La tradició d’associar-se per impulsar les més diverses iniciatives socials i culturals ha contribuït a fomentar també les particularitats del nostre país i el seu progrés.

Als nostres dies, tirar endavant un projecte associatiu requereix de finançament i alhora de molt d’esforç i feina per desenvolupar-lo. Sovint, quan el projecte comença a donar fruits i s’aconsegueixen els resultats desitjats, sobretot si s’obté un cert renom públic, ens trobem amb l’interès d’alguns polítics de capitalitzar-ne l’èxit i de donar a entendre a la ciutadania que el treball dels membres d’una determinada associació ve determinat per l’acció d’aquest polític/a a títol personal.

Al darrere d’un discurs preparat per l’assessor de comunicació a l’ús, o pel company abnegat de partit i dels somriures més o menys forçats, ens trobem amb la més variada casuística: des d’un conseller en hores baixes, el qual, convidat pertinentment pels militants de la vil•la on te lloc l’aconteixement, aprofita el seu “tour” a la zona per treure un rèdit de la feina dels altres, fins a ministres o caps d’Estat en les seves tasques de representació, talment com àngels caiguts d’un cel que res coneix de la realitat de la feina diària dels súbdits.

Mentrestant, en un segon pla solen quedar els representants més directament escollits pels ciutadans, com els regidors i els batlles: tot sigui perquè la “Patum” faci la seva aparició a la manera de les divinitats i toqui amb el seu dit els ínfims i menyspreables membres de les associacions els quals, naturalment, hauran de respondre agraïts, no fos cas que l’any següent es quedessin sense la desitjada subvenció i no poguessin dur a terme la seva tasca, que per més que vulguin, any rere any, continuarà condicionada a la relació clientelar que marqui la voluble “Patum”, perpetuant així una pràctica que, no per ser tristament habitual, no deixa de ser sobretot una forma de corrupció i una mostra de la profunda mediocritat d’alguns dels nostres dirigents polítics, la majoria de les vegades, de la dels més ineptes.