Notícia

La normalitat és extraordinària

Núria de José Gomar Periodista

Comença l’escola, i amb ella el curs i no només l’escolar. Qui més qui menys pensa els anys de setembre en endavant, segurament perquè ens hi vam habituar de petits. L’inici del col·le també acostuma a ser el final oficial de les vacances d’estiu. Canviem una pila d’hàbits, alguns perquè ens hi obliguen els horaris i d’altres, per una sensació col·lectiva de final d’etapa. Per exemple, és sorprenent veure que la gent deixa d’anar a la platja el mes de setembre que és quan millor s’hi està.

La tornada a la rutina aquests dies acostuma a anar acompanyada, per als adults, d’una sensació de fatalitat. Comencem a pensar si ens queda encara algun dia de vacances despistat, mirem ansiosament el calendari buscant dies festius i intentant esgarrapar algun pont abans de final d’any. Tornar a la normalitat, en el millor dels casos, no ens agrada i a la majoria, ens entristeix.

Aquests dies els cinemes estrenen la pel·lícula ‘Una historia de amor italiana’ (‘Supereroi’ és el títol original), una producció italiana dirigida per Paolo Genovese. Més enllà d’explicar la bonica història d’amor d’una parella amb el pas dels anys, ens convida a pensar en dues coses: la rapidesa del pas del temps i la nostra capacitat d’aprofitar-lo.

Normalment són temes que ens plantegem en moments transcendents, per bé o per mal. En aniversaris, especialment de fills, nets o nebots, veiem més fàcilment que en nosaltres mateixos com corren els anys; o en comiats, sobretot quan arriben a deshora, que ens planten davant la fragilitat de la vida. En aquesta ocasió, s’agraeix que la presa de consciència arribi a través d’un acte tan quotidià com anar al cinema. Tant de bo tinguéssim invitacions com aquesta més sovint!

La majoria de vegades, la rutina que aquests dies tant ens espanta és una línia feta de punts que transitem tan de pressa que no som capaços de veure’ls. I així perquè ho tenim cada dia a l’abast, no anem a veure l’explosió amb què ens obsequia, cada dia, el sol quan surt. I, com que ho tenim cada any, ens fa mandra celebrar un altre aniversari. I així, va passant el temps i ens anem perdent una pila de coses que, per properes i accessibles, no apreciem. Acostumem a valorar la importància de cada punt de la línia quan un d’ells es fa malbé i amenaça en interrompre el trajecte.

He decidit aprofitar aquestes línies per convidar a qui les llegeixi a pensar quants punts, quantes coses excepcionals, hi ha en la nostra línia rutinària. I quants punts ordinaris podem convertir en excepcionals. Moltes vegades aconseguir-ho només és qüestió de fixar-s’hi. D’altres, d’il·lusionar-se posant-nos el gran repte d’arrodonir algun dels petits punts.

La normalitat és extraordinària. Això vaig pensar quan vaig sortir del cinema. No havia fet cap descoberta. No era la primera vegada que ho pensava, tampoc l’última. Però m’agrada la sensació que tinc cada vegada que en soc conscient.

Com que, vulguem o no, irremediablement comencem curs, enlloc de fer un compte enrere fins a les properes vacances, potser hauríem de fer-lo endavant, intentant trobar-ne la part que hi pot haver cada dia de l’any.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte