Beth Codina Presidenta del grup EL 9 NOU

En una trobada recent amb quatre amigues, amb les que ens reunim de tant en tant per sopar juntes, vaig comentar que feia uns dies havia trucat al dermatòleg per demanar hora per fer-me un screening cutani, una prova diagnòstica per al control dels nevus o pigues i que la persona que m’havia atès, abans de penjar m’havia dit: Recordi portar els diners en efectiu, el doctor no accepta pagament amb targeta de crèdit. Em va molestar aquell advertiment. El cost de la visita més la prova superava els 300 euros. La negativa a acceptar targeta de crèdit era evident que tenia una única finalitat: no pagar impostos. Exigir el pagament de 300 euros en efectiu l’any 2022, quan fins i tot el cafè el paguem amb targeta o amb el mòbil és clarament una raresa. Em va ofendre especialment l’atreviment que ho expressessin sense embuts, amb impudícia, sense afegir-hi cap explicació per suavitzar-ho. Li vaig contestar a la noia que anul·lés la visita, que ja buscaria una altra solució. No es va ni immutar, ni em va oferir cap alternativa. Era evident que al doctor de feina no n’hi faltava.

Sempre hi ha hagut qui ha intentat eludir el pagament d’impostos, especialment entre els professionals independents -també en molts d’altres àmbits-. Això no és nou. La novetat és que ara, immersos en un entorn que defensa l’individualisme per sobre de la cosa comuna, hem perdut la vergonya d’expressar-ho i fins i tot hi ha qui ho reivindica com un dret.

La sorpresa va ser que a les meves amigues aquella demanda ni les sorprenia ni les ofenia. La trobaven raonable. Alguna d’elles fins i tot encomiable i no es va estar de dir: Jo també ho faig sempre que puc. Perquè hem de pagar impostos si els nostres fills van a l’escola privada -no diuen mai concertada- i paguem una assegurança mèdica?. Un raonament cada vegada més estès.

M’entristeix aquest enaltiment dels drets individuals -en diuen llibertat individual- i encara mes, que no es doni valor a tot allò que hem aconseguit, a tot el que tenim. Que no ens adonem que Europa és un paradís i que ho és gràcies a un sistema fiscal i a uns estats, absolutament millorables, però infinitament millors als que hi ha a qualsevol altre país del món.

Aquesta setmana he tornat del Brasil. Conec bé el país per motius professionals, i també familiars. Per recórrer una distància de 400 km vaig dedicar-hi sis hores perquè l’asfalt de la carretera està en un estat lamentable cada any després de l’època de pluges, i sovint també quan no plou. Als lavabos, públics i privats, al costat de la tassa hi ha sempre papereres i un cartell que adverteix: no tireu paper a la tassa del vàter. Les clavegueres són precàries i no degluteixen ni tan sols el paper higiènic. Les fàbriques, i també les famílies que s’ho poden permetre, tenen generadors de fuel perquè l’energia cau freqüentment. El mateix passa amb les connexions a internet. Entrar en un hospital públic posa els pèls de punta. I tot això al Brasil, que és un respectable país emergent, el catorzè en el rànquing mundial per PIB anual. Conec també Nigèria i allà de clavegueres ni tan sols n’hi ha. Unes rases obertes al llarg del carrer serveixen d’abocador i col·lector d’aigües brutes a la vegada. De carreteres n’hi ha quatre i en un estat lamentable. Però no cal anar tan avall. Qui hagi viatjat als Estats Units s’haurà sorprès de l’estat de deixadesa de les voreres i els carrers de Nova York i de la brutícia de l’espai públic. Per no parlar de la inseguretat regnant a la majoria de grans ciutats del món.

El discurs de la queixa i la critica desmesurades -tot està fatal! estem emprenyats! això no s’aguanta!- només serveix per enaltir opcions populistes de dretes i denota una gran desconsideració per aquells que de veritat pateixen, al nostre entorn i més enllà.

Tenim molt per millorar, però l’estat del benestar ha creat les millors societats de la història de la humanitat. Mantenir-lo, defensar-lo i seguir pagant impostos és, sense cap mena de dubte, el millor que podem fer.