Notícia

Mals auguris, bons desitjos

Josep Lluís Gil Rivera Co-director de La Vall de Verç

Hi ha dues èpoques cada any en què ens venen les ganes d’impregnar-nos de bons desitjos, de formular bons propòsits. Per les festes nadalenques, més íntimes i de més recolliment, i al setembre, on som més expansius i efervescents. Ara, malgrat la inflació i els preus desbocats, marxem de vacances, amb la bossa plena i les ganes de gastar allò que durant dos anys de pandèmia no hem pogut. Tornarem eufòrics i optimistes, creguts que el món, que el país, també seran millors a la tornada.

Al setembre, iniciarem un nou curs i escriurem altre cop una llista de bones intencions per ser millors. Per encarar més bé els reptes i les ambicions personals. Per tenir èxit i per ser feliços, per damunt de tot. Per retrobar les essències perdudes en la voràgine vital que ens engoleix. Al setembre, tornarem a creure en nosaltres, renovats per dins i per fora, amb les bateries carregades i uns quilets de més. Tornarem a començar cursos que no acabarem i ens tornarem a apuntar al gimnàs.

El país, però, no farà vacances. No carregarà piles i, per tant, seguirà arrossegant els vells perjudicis i les males pràctiques a què estem acostumats. Vivim un moment d’indefinició, de desencís i de pèrdua de múscul col·lectiva. Hem perdut la brúixola, ancorats en una data i abans, fins i tot. Mentre ens debatem en estratègies i en picabaralles estèrils, tot proclamant fidelitat a uns sentiments de nació, uns quants s’enfronten tot reclamant el dret al lideratge polític, mentre el país és cada cop més pobre. Mentre uns es barallen, el cos industrial i la pagesia van llanguint a poc a poc, deixant-nos cada cop més afeblits com a poble. Moralment i econòmica.

Prostituïda la data talismà de l’octubre, què ens queda per guarir-nos les ferides? Aquest setembre, la Diada ja no es presenta com un repte col·lectiu. L’eufòria ha fugit cap a altres interessos, més festius i juvenils. A hores d’ara, ningú no en parla, de la Diada, al contrari del que passava els darrers anys. Tots plegats, ja s’han encarregat prou de provocar la desmobilització i el desencís. El problema és que per cosir els estrips, per liderar el rearmament moral i econòmic del país, cal poder gaudir d’una credibilitat que, ara mateix, ningú pot reclamar perquè ningú no la té.

Tenim una classe política egoista, ineficaç, mediocre i acomodada, incapaç de veure més enllà dels seus interessos partidistes. Així ens va. Ni tan sols les revelacions flagrants de les tàctiques antidemocràtiques de les clavegueres de l’estat espanyol, semblen capaces de provocar un sentiment d’unió. En la feblesa, no es pot assumir res més que allò que ens presideix ara mateix, l’apatia.

Tenim un país que se’ns crema a trossos sense remei. Un país que perd la capacitat de mantenir la tradicional potència industrial. No n’hi ha prou amb les tecnològiques, mentre el teixit tradicional s’esmicola i el món rural desapareix, tot alimentant unes flames que l’acabaran de consumir. Sí, ens hem de posar les piles. Les de fer país, les de governar, les de reivindicar allò que som i el que volem ser. Hem d’enterrar les destrals de guerra autodestructives que només serveixen per enfortir aquells que sempre ens diran que no. Aprofitem l’estiu per carregar-nos de raons.

Bon estiu i bones vacances.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte