Carlos F. Sopuerta Físic, Científic Titular de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE, CSIC i IEEC)

Hi ha una dada que sempre m'ha sorprès, i a mesura que passa el temps cada cop em sorprèn més, i és el domini total dels equips de futbol espanyols en el context europeu. Si prenem com a referència el nombre de copes d'Europa (avui dia coneguda com a UEFA Champions League), resulta que els equips espanyols (Barça i Reial Madrid) n'han guanyat 19, seguits de lluny pels britànics (15), italians (12) i alemanys (9), quan aquests darrers són països amb molta més població i economies més potents. El segon factor no és fútil, ja que el pressupost dels equips és determinant.

Em costa de trobar una explicació a aquest èxit perllongat en el temps (la copa d'Europa abasta pràcticament set dècades!). Sento als mitjans de comunicació i a altres fòrums que és degut al bon fer de les institucions esportives involucrades. En aquest sentit, cal remarcar l'organització esportiva des de les edats més primerenques. He pogut comprovar com des de les categories inferiors es creen categories de competició segons el nivell dels equips. I dins dels clubs es creen equips A, B, C... d'acord amb el nivell dels jugadors. He vist com mares i pares es deixen la pell perquè els seus/seves fills/es guanyin cada cap de setmana i arribin el més lluny possible, tant dins del club com a la competició. Percebo com la societat veu amb bons ulls, i com un gran èxit, que un/a jove de 16 anys aconsegueixi ser professional.

Quan giro la mirada cap al meu propi món, el de la ciència, i veig com es formen els/les científics/ques del demà, el panorama que veig té molt poc a veure amb el descrit anteriorment. Em trobo amb un sistema públic d'educació (no parlaré del privat perquè és més complex, però la conclusió final no és gaire diferent) on sembla que la principal prioritat és aconseguir que tots els estudiants aconsegueixin un nivell mínim de coneixements. Freqüentment, això s'interpreta com a igualtat d'oportunitats. És evident que la igualtat d'oportunitats és necessària, i que a més no és fàcil d'aconseguir tenint en compte el passat del que venim... Però ja sigui perquè hi ha molta tasca a realitzar i/o per manca de recursos, em dóna la impressió que aconseguir aquest nivell mínim de coneixements produeix una lenta (o potser no tan lenta) deriva cap avall del nivell mitjà que s’assoleix. I el que em sembla més preocupant és que en aquest procés no es considera que igualtat d'oportunitats sigui que a cada persona se li permeti desenvolupar el seu potencial, cosa que inclou des de cercar la motivació/inspiració/vocació fins a desenvolupar la curiositat personal. Al meu parer, la curiositat és el principal motor de la ciència, hi ha grans exemples d'això en la història de la ciència (i d'altres disciplines, per descomptat), i per això crec que només tractar les anomenades "altes capacitats" ni és suficient ni és el camí encertat.

Sigui com sigui, una societat moderna no hauria de viure només de les satisfaccions de l'esport, calen també grans científiques i científics (i per extensió, grans professionals en les altres disciplines). Però això no ho aconseguirem si no donem l'oportunitat als nostres joves per a que desenvolupin el seu potencial, i permetin-me que com a científic afegeixi que els hem de donar també l'oportunitat de satisfer la seva curiositat. Crec que no ens podem permetre el contrari.

Carlos F. Sopuerta

Físic, Científic Titular de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE, CSIC i IEEC)

President de l’ACDIC