Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

El mes de maig de 1981 va tenir lloc a la localitat de Canyamars, en una casa de colònies al mig del bosc, el primer Congrés de la Premsa Comarcal de Catalunya. Van acudir-hi representants de desenes de publicacions d’àmbits geogràfics que anaven de la comarca a la regió, i de periodicitats que oscil·laven entre diversos cops per setmana i un tres o quatre números a l’any. La Diputació de Barcelona, en aquells moments en què la Generalitat tot just es començava a (re)construir, va apostar de valent per aquell entorn comunicatiu, més enllà dels seus límits provincials d’actuació oficial. L’any següent, el 1982, i com a conseqüència d’aquella moguda i la coordinació que se’n va derivar, naixia l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, l’ACPC, al web de la qual esteu llegint aquestes línies. Fa quaranta anys, i en aquest temps no ha deixat mai de parlar de premsa comarcal; si de cas, afegint-hi de vegades l’adjectiu «local», tot i que sempre s’havia donat per sobreentès que la comarca no era un requisit mínim de cobertura –amb la quantitat de revistes de poble que han existit!– sinó l’expressió d’una referència i una filosofia. Premsa definida en relació a un territori més petit que el país, un territori proper, immediat, d’identificació intuïtiva i anímica.

Però amb el temps es va anar obrint pas una altra expressió, que ha fet la seva fortuna i que fins i tot dóna nom a alguna organització i es recull en papers oficials: «premsa de proximitat». Admeto que té la seva lògica i la seva defensa però, què volen que els digui, a mi em sembla que peca d’ambigüitat per definir l’activitat de les publicacions d’aquesta associació, les que es van reunir a Canyamars, les que continuen, les que han anat plegant i les que s’hi han anat incorporant. Ambigüitat perquè de proximitats n’hi ha moltes, i la geogràfica és només una d’elles. La premsa comarcal és aquella que parla des del territori, al territori i sobre el territori, tant si aquest és un raval com una àrea intercomarcal. Però de proximitats n’hi ha de moltes altres menes, i no totes encaixen en la definició. Per exemple, hi ha una proximitat geogràfica que no s’acompanya d’una proximitat temàtica: publicacions que es difonen en un àmbit delimitat i amb capçaleres amb denominació local o comarcal però que omplen les pàgines de continguts de recurs, tant vàlids per al nord com per al sud, només com a pretext per acumular grans feixos de publicitat. També hi ha una proximitat informativa i de difusió però que no es practica des del territori sinó des de llunyans centres de control aliens a la defensa dels interessos de l’indret.

Però, sobretot, el concepte de proximitat és aplicable a tot allò que ens resulta proper, i ara mateix, posem per cas, què ens resulta més proper que els problemes conjugals entre en Gerard Piqué i la Shakira? Els tenim més vistos, en sabem més coses i en tenim més judici fet que de l’alcalde del nostre municipi. Per a molts catalans, la canalleta cantora d’Eufòria gaudeix de més proximitat que l’orfeó del seu barri. I aquests líders d’audiència a les xarxes dels que estem hores i hores escoltant com ens expliquen la seva tècnica per tallar-se els pels del nas? Màxima proximitat! Pensin per un moment en la reina d’Anglaterra, els seus fills i els seus gossos. Són allà però són aquí, i el dia que sa graciosa majestat abandoni aquesta vida mortal gent de tot el món la plorarà com si fos un parent de primer grau. Volen més proximitat?

Dir premsa local i comarcal és dir més que premsa de proximitat. És dir premsa des del territori, sobre el territori i per al territori. Altres coses són altres coses.