Eva López Pinyol Periodista

(When you need me call my name / 'Cause without you my life just wouldn't be the same /
If you want me come sunny skies or rain / When you need me just call my name) ‘Tracks’ de Bruce Springsteen

La premsa comarcal és un bé tan necessari, com sovint oblidat. La pandèmia ha fet ressorgir aquest tipus de periodisme que prima les persones, i que sap relatar les notícies amb un dels valors més apreciats de la informació: la proximitat.

Els que fem premsa comarcal parlem dels nostres veïns. Ens trobem els protagonistes d'allò que escrivim fent el cafè al bar de la plaça, comprant al supermercat de sota de casa i portant els nens a l'escola. Aquest fet, que pot ser un avantatge per accedir a les notícies, sovint també és un inconvenient.

Fa uns anys, en una xerrada de Carles Francino a Vilafranca del Penedès, el vaig sentir dir que el periodisme local i comarcal és el més complicat de fer. "Si parles del president del Govern, no te'l trobes pel carrer, però a l'alcalde del teu municipi, sí", explicava Francino, un dels grans periodistes que ha sorgit de l'excel·lent pedrera que és la premsa comarcal.

El barceloní té raó. No és fàcil haver d'escriure que l'alcalde del poble on vius fa les coses malament, o signar una crònica de l'equip on juguen els teus amics contant que no estan fent una bona temporada. No és fàcil, però els que ens dediquem a la mal anomenada premsa de quilòmetre zero ho fem. Ho fem malgrat que ens pesi, i conscients que sortir a passejar per la nostra vila serà, durant uns dies, una mica més complicat de l'habitual.

Tampoc és senzill enfrontar-te a la mirada dels companys de professió que no entenen per què ens volem quedar als mitjans de les nostres comarques. "No t'agradaria treballar en un mitjà nacional?", ens pregunten sovint. I nosaltres el que ens preguntem és perquè no tots els periodistes que fan nacional han provat abans la premsa comarcal.

Aquest 2022, el mitjà que m'acull des de fa setze anys, El 3 de Vuit, ha fet quaranta anys. Els darrers temps, igual que la majoria de capçaleres del país, no han estat fàcils per nosaltres. La davallada de publicitat per la pandèmia de la Covid-19 ens ha fet trontollar, però aquí estem. Continuem recorrent l'Alt i el Baix Penedès per explicar les històries dels que ens envolten.

Cada setmana hi ha més de 27.000 persones, segons un estudi de l'Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), que s'endinsen en les nostres pàgines per saber què passa al seu entorn. Això, sense donar-hi massa voltes, el primer que em fa pensar és que encara som necessaris. I, lluny de voler ser pendant, també em fa creure que som valorats.

Entenc que qui ens llegeix ho fa perquè té la convicció que a les nostres pàgines trobarà respostes a les preguntes que es fa sobre el territori. I també estic convençuda que això passa al Penedès amb El 3 de Vuit, i també a la resta de municipis on es publiquen les 150 capçaleres que avui en dia s'engloben sota el paraigua de l'ACPC.

Si els diaris i setmanaris que hi ha arreu de Catalunya tenen més de 730.000 lectors –molt més que cap diari nacional català- no és per casualitat. Ho és perquè darrere de la informació que publiquem hi ha l'esforç de desenes de periodistes, maquetadors, administratius, correctors, repartidors i comercials que es deixen la pell dia rere dia per fer que això funcioni. Així que ja ho sabeu, si ens necessiteu, truqueu. Allà serem.