Josep Lluís Gil Rivera Co-director de La Vall de Verç

La primera vegada que vaig ser a prop d’un espia, amb coneixement de causa i de manera conscient, va ser farà prop de seixanta anys. Els anys que deu fer que vaig veure per primera vegada una pel·lícula del James Bond: Agent 007 contra el Dr. No. Devia tenir set o vuit anyets. Fora d’això, que jo sàpiga no hi ha hagut cap altra primera vegada.

Sempre havia cregut que això dels espies era cosa de pel·lícules. He de confessar que d’ençà que vaig veure el Sean Connery fent d’agent secret per primer cop, per sempre més m’han agradat les històries fantàstiques, i de vegades inversemblants, de l’espia anglosaxó per excel·lència. L’humor britànic és especial.

Després van venir altres històries, altres pel·lícules. Històries d’espies perversos, malcarats i invencibles, manats per uns caps estrictes que tallaven arran qualsevol vel·leïtat que els distragués de la missió crucial per al destí del seu país. Històries de flirteig amb col·legues de bon veure, que posaven en perill la missió de salvar el país, o la humanitat sencera, de la perfídia d’un país enemic. O, fins i tot, d’un malfactor covard, boig i despietat, amb ànsies de poder universal.

Ves per on, ara hem descobert que no és només cosa de pel·lícules, això dels espies. Hem descobert que no es tracta tan sols de prevenir, o d’anul·lar, les malignes intencions d’una potència estrangera. Fins ara, era ben conegut que el mal sempre ve de fora, mai de casa nostra. Cap país s’espia a si mateix. No? Cap país? Bé, segurament hi deu haver excepcions, però el poder es malfia de tothom. Per tant, no deu ser tan estrany que s’espiï als de casa també. Això no està bé, no gens.

Vet aquí, doncs, que ara ja sabem del cert que es pot espiar els propis. Sense pietat i amb una legalitat feta a mida. La mateixa que ha permès que s’hagi fet una anomenada transició, sense fer net del règim anterior. No deu ser l'únic cas —no ho és—. Tanmateix, el cas del CNI espanyol deu ser digne d’estudi. De com fer-se un tret al peu i dir que ha estat un pet, per a justificar-se de l’injustificable. De com ser descobert i fer com el vailet a l’escola: senyoreta, no he sigut jo, ha sigut aquell!

No és cosa de broma. És una qüestió de democràcia. És una qüestió de saber qui mana. La raó d’estat, o els drets de la ciutadania? On rau la democràcia? Si en les decisions, en la manera de governar un país, en la manera de relacionar-se el poder amb els ciutadans, si en la interpretació de la llei, i en la llei mateixa, preval l’hegemonia de la raó d’estat per damunt de les persones, no anem bé. No estem parlant de democràcia. Estem parlant de l’antic règim prerevolucionari, aquell que rebaixava els ciutadans al nivell de súbdits, mentre que els poderosos es repartien els privilegis.

No cal, doncs, que ens esquincem els vestits amb l’espectacle de veure com l’estat espanyol fa la seva guerra bruta a la dissidència, de manera tan barroera i maldestra. El «tot s’hi val» a què estem acostumats, quan de preservar una unitat forçada es tracta, fins i tot ens deixa ja indiferents, sense poder de reacció. Va essent l’hora de treure’s la bena dels ulls. Potser que els catalans ens adonem del camí que cal prendre.