Lourdes Cardona Ribes Periodista

La realitat supera la ficció, quina gran certesa! El Catalan Gate, un cas d’espionatge massiu a representants electes catalans, líders de la societat civil, activistes, advocats, periodistes, especialistes en tecnologia, i els seus familiars destapat per la revista nord-americana The New Yorker a mitjans d’abril, n’és un exemple flagrant. Fa setmanes que sentim a parlar de la investigació que va fer durant dos anys el periodista Ronan Farrow i que ha posat sobre la taula el cas d’espionatge polític més gran del món amb programari espia Pegasus. Però sobretot n’hem sentit a parlar a Catalunya; més enllà ha costat més, força més. Mentre aquí l’independentisme tancava files un altre cop i aparcava els punyals (i mira que feia temps que no passava!) per clamar contra aquest escàndol de grans dimensions, més enllà de la franja que separa Ponent de la resta de l’Estat espanyol poc se’n deia.

El silenci resultava tan insultant com decebedor. Tant que feia bona aquella frase feta en castellà que diu que “quien calla otorga”. Es passava tan de puntetes sobre el tema com es podia i la premsa espanyola feia com qui veu ploure. Fins que no sabem per quin motiu la ministra de Defensa, Margarita Robles, esclatava com un globus a les mans d’un nen petit dimecres de la setmana passada. Robles n’etzibava una que hauria d’enfurismar qualsevol persona que defensi i cregui en la democràcia. La va dir (sense dir-ho del tot) de l’alçada d’un campanar al Congrés quan se li va preguntar sobre les escoltes a una seixantena de persones relacionades amb l’òrbita independentista. Tant és així, que el president Pere Aragonès (que justament és una de les víctimes de les escoltes amb el programa que comercialitza l’empresa israeliana NSO. De fet, ho són els quatre darrers presidents de la Generalitat) en va demanar (sense èxit) el cap.

Davant la informació facilitada pel laboratori d’investigació canadenc Citizen Lab la premsa internacional havia criticat durament el govern espanyol per eludir donar explicacions i depurar responsabilitats. Res més lluny de la realitat! La senyora ministra donava a entendre (en seu parlamentària no pas en una conversa entre amics o en un d’aquells grups de WhatsApp on s’aboquen pensaments sense cap mena de filtre) que contra l’independentisme tot s’hi val i que per defensar la sacrosanta unitat d’Espanya tot està permès. Ella, una jutgessa de l’ala progressista! Dilluns, cinc dies més tard de les seves desafortunades declaracions, no només conservava el càrrec sinó que havia passat d’estar assenyalada a ser víctima d’espionatge amb Pegasus!

Nou gir de guió que ni els guionistes de The blacklist haurien previst. Si durant llargues jornades el presumpte cas d’espionatge massiu a independentistes no era prou rellevant com per sortir amb celeritat a la palestra, dilluns passava a ser la màxima prioritat per a l’executiu de Pedro Sánchez. Compareixença convocada d’urgència a trenc d’alba en dia festiu a Madrid per informar que el president Sánchez i la ministra Robles també haurien estat espiats a través dels seus telèfons mòbils. Què ens hem perdut? Com hem passat de negar la major a denunciar –en paraules del ministre Bolaños- “aquests fets contrastats i d’enorme gravetat que confirmen que hi ha hagut intrusions en àmbits aliens a les institucions estatals i fora de la llei”? Potser sigui cert que han hackejat els dispositius del president espanyol i la seva responsable de Defensa (cosa que també deixa l’estat en una posició delicada, sigui dit de passada), però no em negaran que resulta, com a mínim, inquietant tot plegat i que contribueix a fer que la població no ens prenguem les persones que es dediquen a la política seriosament i, menys encara, hi confiem. Com ens hem de creure aleshores que de veritat els importen els problemes que partim la majoria de la població quan semblen més preocupats per mantenir (al preu que calgui i amb les aliances que faci falta) el poder? Veurem com acaba tot plegat perquè embolica que fa fort.