Juan Cal Sánchez Periodista

Pensem, per un moment, com seria el món si la Segona Guerra Mundial hagués acabat d’una altra forma. Ara ho tenim molt clar; sabem que Hitler va ser un genocida i que va intentar exterminar tots els jueus. I també els gitanos, els comunistes, etc. No va ser només Hitler; ni tan sols va ser solament el Partit Nazi alemany. Hi van col·laborar entusiàsticament els feixistes de Lituània, els d’Hongria, els de Romania, els de Croàcia; i molts altres que em deixo, com els col·laboracionistes francesos, que van enviar milers de jueus als camps de concentració durant els anys de l’ocupació. Pensem si ara, amb la història interpretada des d’una altra vessant, consideraríem un crim contra la humanitat el bombardeig sobre la ciutat de Dresden, que va causar més de 40.000 morts.

Després de la caiguda del règim de Ceaucescu a Romania, va aparèixer en tots els mitjans de comunicació occidentals la terrible imatge de desenes de cadàvers a la ciutat de Timisoara, suposadament causada pels partidaris de la sanguinària parella de dictadors comunistes. A Txecoslovàquia havia passat una cosa semblant l’any 1989, quan mitjans tan seriosos com la BBC van donar credibilitat al que ara qualificaríem com a fake news, la mort d’un estudiant a mans de la policia; notícia que va ser el desencadenant de les famoses manifestacions de la plaça Wenceslau.

Tornem a tenir una guerra a Europa i, quan ens semblava que esdeveniments como la guerra dels Balcans (l’any 1992!) mai més es tornarien a produir, un nou Milosevic –en aquest cas en Vladimir Putin- torna a posar la història com a excusa per ocupar un territori que considera part de la vella Rússia. La seva responsabilitat en tot el patiment dels ciutadans ucraïnesos és indiscutible, però això no pot servir per acceptar com a certes totes les afirmacions, els actes de propaganda i les manipulacions informatives de les dues parts en conflicte.

Hem de desconfiar de cada notícia que ens vol “vendre” cadascuna de les parts fins que no tinguem la seguretat d’una confirmació pausada per part de mitjans prestigiosos, sense presses per facilitar notícies escandaloses. Com diu Ignacio Ramonet: “els poders polítics no ignoren aquesta perversió necròfila de la televisió, ni els seus temibles efectes sobre els espectadors. En cas de conflicte armat, com és sabut, controlen estrictament el recorregut de les càmeres i no deixen filmar lliurement”. Qualsevol imatge, qualsevol notícia relacionada amb alguna de les parts en el conflicte, l’hem d’agafar amb tota la desconfiança fins que no aparegui una confirmació fiable i independent.

Potser tots vostès recorden aquella periodista russa que va aparèixer al principal telenotícies del Canal 1 de la televisió pública russa el passat 15 de març reclamant el final de la guerra i de l’agressió russa contra Ucraïna. Es diu Marina Ossiannikova i, a més d’aquesta valenta proclama contra el bel·licisme, contra la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, deia una altra cosa que tots, arreu del món, hem de tenir en compte: “No us creieu la propaganda, us estan mentint”. Tots, sempre. Desconfiem, per si de cas.