Notícia

Diumenge, revolució?

Eva López Pinyol Periodista

(“Si apugeu el preu del pa agafarem la falç. Però si el Barça va guanyant... Podem deixar-ho tot com està. Estem contents amb el que tenim”). ‘Xurrac Asclat’ de Very Pomelo

Resiliència. Aquesta és, probablement, una de les paraules que més m'agrada del diccionari. M'agrada com sona, i encara més, m'agrada què significa. La capacitat de les persones d'adaptar-se als canvis em sembla una de les condicions més meravelloses de l'ésser humà. La vida és canvi, i aquest moviment constant ens obliga, si o si, a renovar-nos. L'immobilisme no és una opció.

Ara bé, adaptar-nos no vol dir conformar-nos. Una cosa és acceptar que el teu entorn es modifiqui, i una altra ben diferent, és assumir que aquestes variacions s'han d'entomar sempre amb un somriure. Tinc la sensació que els últims anys, la majoria de ciutadans -i m'incloc en aquest col·lectiu- hem confós els dos termes. Ens adaptem a tot allò que ens imposen amb un silenci esfereïdor. Ens queixem, sí, però sempre amb la veu molt baixa, no fos cas que molestem segons qui, i si és amb una copa de vi al davant, encara millor.

Ens lamentem de l'augment del preu de la llum, de l'increment del cost del combustible, de les atrocitats que el president Vladímir Putin està cometent sobre el poble ucraïnès, de la sentència del 25% del castellà. Denunciem, però no actuem. Critiquem els que ens governen, els que ens manen a l'ombra, els funcionaris que apliquen les mesures que aquests aproven. Ara bé, quan és hora d'aixecar el cul del sofà, la majoria ni ens ho pensem, que fa mandra.

Em sorprèn que amb un entorn que amenaça constantment el nostre benestar, els carrers no estiguin plens de gent manifestant-se. N’hi ha, però són pocs. Es queixen els mestres, aquests sí. Però si mirem les estadístiques dels seguiments de vaga, tampoc són tants. Es queixen els transportistes, aquests també. Però si mirem la quantitat de camions que segueixen omplint l'autopista per distribuir mercaderies, no són tants com els que haurien.

Amb aquestes dades a la mà, em plantejo si hem corromput en excés la paraula resiliència. Si hem caigut en el parany de creure que per molt que protestem, no podrem canviar allò que ens envolta, o el que és pitjor, no volem canviar allò que ens envolta. Estem adormits. Sabem que hem de fer la revolució, però busquem la manera de fer-la des del sofà o des de la barra del bar.

Miro amb certa enveja les grans mobilitzacions de finals dels setanta, quan l'estat espanyol sortia d'una dictadura, i la feina es feia als despatxos, però sobretot al carrer. I admiro els que no van tenir por d'alçar la seva veu per demanar allò que consideraven just, encara que impliqués deixar de banda la comoditat.

És evident que ningú vol tornar a aquells temps convulsos, però també ho és que qui no plora no mama. I de plorar, nosaltres, en sabem, però ho fem en la intimitat. Els que, per fortuna, tenim bona salut, i arribem bé a finals de més, ja estem bé com estem. Si se'ns dobla la factura de la llum, tal dia farà un any. Si omplir el dipòsit del cotxe és un 50% més car que fa uns mesos, tal dia farà un any. Si els jutges decideixen que cal ensenyar més castellà a les aules, tal dia farà un any. I ara, a més, si el Barça torna a guanyar, que més podem demanar?

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte