Notícia

El dilema dels mecenatges culturals

Àngels Yécora Gallastegui Agent de la Propietat Industrial

És sabut que els artistes i creadors en general necessiten unes condicions materials que els hi permetin desenvolupar la seva activitat lliurement i alhora amb les necessitats vitals cobertes. Però, en requerir aquests recursos materials per la subsistència, es genera una dependència envers les persones que els hi faciliten que pot ser perjudicial, només si aquesta no permet la imprescindible llibertat com a base de la seva expressió artística.

La relació entre el poder i l’art ha estat una constant històrica en les diverses civilitzacions: emperadors, cèsars i patricis romans; cabdills polítics i religiosos i burgesos enriquits han tingut la necessitat de mostrar el seu domini als seus súbdits i conciutadans i ho han fet valent-se de les creacions dels millors arquitectes, escultors, pintors, músics i literats. No hi ha dubte de que, tot i la desmesura del egos dels jerarques, hem pogut gaudir, també en les actuals generacions, de meravelles com les piràmides d’Egipte; el Moisès de Miquel Àngel; o les simfonies de Beethoven, per citar-ne alguns exemples.

El que més m’interessa de tot això que explico, però, és com els grans artistes han pogut preservar la seva llibertat creativa; més enllà dels encàrrecs, oferint aspectes personals innovadors i fins i tot revolucionaris en les seves obres i tanmateix realitzant creacions més enllà de les subjectes a encàrrec; tot això amb el consentiment dels seus patrocinadors per activa (hi havia mecenes amants de l’art) o per passiva (simplement respectaven el seu mestratge i els deixaven fer).

La voluntat d’imposar un pensament totalitari mitjançant el poder de l’estat, als sistemes dictatorials tant d’extrema dreta com d’extrema esquerra, a inicis del segle XX, va suposar un canvi radical en el concepte de mecenatge, eliminant la figura del mecenes com a persona física. En aquest context, els artistes i creadors només podien fer un no-art (per la manca de llibertat creativa) obedient, o bé directament fer un art contra la ideologia imperant i per tant, un art perseguit.

A les democràcies lliberals, més o menys imperfectes, el patrocini de la cultura s’ha de poder fer en règims mixtos de finançament, de manera que els creadors rebin recursos de diferents fonts: públiques i privades. Als estats on no s’afavoreix d’una manera clara el mecenatge privat, com és el cas d’Espanya, mitjançant mesures de rebaixa fiscal rellevant i es fa dependre aquest patrocini de l’estat, gairebé de forma exclusiva, podríem dir que es produeix una situació que s’acosta al totalitarisme cultural, el que comporta que les creacions que no siguin complaents amb la ideologia al poder, tinguin seriosos problemes de subsistència i es generi una situació de clientelisme i servilisme del poder polític, que empobreix la societat en el seu conjunt.

L’aspiració a una Llei de Mecenatge que permetés una rebaixa fiscal del 50% a l’impost de societats, promouria, sens dubte, un equilibri en les fonts de finançament i afavoriria una major llibertat creativa i de retop un sector cultural més fort i de major qualitat al nostre país. Sembla que ja hi ha intents en aquest sentit, esperem que puguin reeixir.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte