Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

Diu que anem bé. La darrera EPA (Enquesta de Població Activa) recull que la xifra d’aturats al sector del periodisme i la comunicació en el conjunt espanyol és la més baixa en una dècada, malgrat l’impacte de la pandèmia de covid i els seus efectes sobre la facturació dels mitjans. Sense el maleït coronavirus avui estaríem en dades estratosfèriques d’ocupació.

És una bona notícia que desmenteix el pessimisme ancestral del gremi sobre el futur de la professió. En sento parlar des que vaig presentar el meu primer article. Això del periodisme, em deia tothom, és una aposta segura per passar gana. I el que es podia observar a ull nu a la meva petita ciutat (a Catalunya anomenem mitjanes a ciutats que són petites) era que de la mitja dotzena escassa de membres de les redaccions dels mitjans només el director del tri-setmanari i el de l’emissora de ràdio ingressaven un sou més o menys equiparable al d’un interventor de banca. La resta passaven amb pluriocupacions diverses.

Però jo no aspirava a ser com ells. Jo volia ser com els més admirats d’entre els que signaven a La Vanguardia, al Correo Catalán i al Tele/eXpres. Al final em vaig quedar a mig camí: he exercit la professió a la meva petita/mitjana ciutat, però el sector va canviar i va fer el gran salt endavant just a temps de permetre’m una trajectòria professional sense angoixes, fins la jubilació. He d’admetre tanmateix que dins la professió continua havent-hi companys que haurien fet més sort econòmica de bidells en un banc. En tot cas, avui són molts més de colla que aquella mitja dotzena escassa, i la veritat és que tot just al canvi de segle no m’hauria pensat que tanta gent pogués viure de la comunicació periodística en aquest país.

No semblava que els mitjans informatius estiguessin cridats a una expansió quantitativa que multipliqués la demanda de «notaris de l’actualitat». Quan van arribar la crisi del 2008 (complicada amb la derivada espanyola de la bombolla esclatada i i el repicó europeu de la purga d’austeritat) les redaccions van començar a patir unes tisorades frenètiques que riu-te’n de la pel·lícula de Tim Burton. I sense que la suposada recuperació s’hagués fet notar al sector, va arribar la pandèmia, amb els seus nefastos efectes en els ingressos.

I tanmateix, anem bé. L’atur baixa, els titulats troben feina, les facultats no són una màquina de generar frustracions (malgrat que pocs assoleixin plenament el seu somni: ni aquí ni enlloc). Hi ha feina creixent per als periodistes, però no perquè els mitjans visquin una nova era daurada de creixement accelerat com els primers anys de la recuperació democràtica; això no està passant. La feina ve del que de vegades, a la manera de la Guerra les Galàxies, els qui es consideren incontaminats anomenen «el revers fosc de la professió»: les oficines de comunicació de les institucions i les empreses grans, i els gabinets que treballen per a les més petites. Màquines d’emetre informació interessada que, si fan ben feta la seva feina, també aconsegueixen que sigui interessant. Publicitat i propaganda, per dir-ho en llenguatge descarnat.

Polítics i empresaris s’han adonat que els mitjans tenen cada cop més problemes per omplir sense gastar, i els hi regalen un fotimer de continguts mastegats. En aquesta selva embogida on centenars de capçaleres digitals intenten obtenir milions de clics sense gastar un euro en redactors, les farinetes de notícies «en col·laboració amb...» tenen l’èxit assegurat. Es necessiten mastegadors.