Lourdes Cardona Ribes Periodista

Durant la meva etapa com a directora del setmanari ‘Nova Tàrrega’ acostumava a acomiadar l’any amb una mena de carta als Reis que alhora feia balanç de l’any que estàvem a punt d’acomiadar. El destí ha fet que la meva darrera columna del 2021 a Premsa Comarcal es publiqui just el 31 de desembre així que ho he entès com un senyal que, almenys enguany, havia de seguir el mateix camí.

Recordo que ara fa dotze mesos tenia unes ganes immenses no només de passar el darrer full del calendari sinó d’estripar-lo. El 2020 havia estat l’any més estrany, complicat, dur (poseu-hi l’adjectiu que més hi escaigui en cada cas)... per a molts dels que habitem aquest planeta i teníem ganes com mai de deixar-lo enrere. El 2021 arribava amb les primeres vacunes contra la Covid-19 com un dolç i esperat regal de Nadal i somniàvem que servirien perquè la pandèmia arribés a la seva fi. Ara, un any després, constatem decebuts que el final encara és incert. Sabem que cada dia que passa en queda un menys perquè els experts ens comuniquin que podem donar la pandèmia per controlada. Però quant de temps ha de passar perquè es produeixi la notícia que més ganes tenim d’explicar (com a professionals de la comunicació) i de rebre (com a individus) és tota una incògnita.

També ho és saber si mai arribarem a recuperar la vida que teníem abans del març del 2020. Alguns comencem a intuir que el món ha canviat per sempre més i que hi ha rutines que hem adquirit que potser no arribem a aparcar mai. Les ganes, però, hi són totes. Desig de tornar a entrar en una sala sense patir perquè el que l’ompli sigui un convidat invisible a qui no li pots demanar que es posi correctament la mascareta, de tornar a passejar pel carrer sense haver d’esquivar la resta de vianants o de fer un pas enrere quan algú se t’acosta més del necessari, de tornar a quedar per sopar amb les amigues quan ens plagui sense que ens faci arrufar el nas un local ple a vessar, de programar les nostres trobades socials només tenint en compte si hi tenim res a l’agenda el dia en qüestió no en un interval de deu dies abans i deu més després per si les mosques, de tornar a riure a plaer i d’abraçar-nos si és que ens ve de gust... de tornar a veure’ns les cares, en definitiva.

D’interrogants, però, n’hi ha a cabassos. La ciutadania tenim moltes més preguntes que respostes a tot el que envolta aquesta situació. És terreny adobat per a les fake news i combatre-les és una tasca ingent. Només s’hi pot lluitar amb informació veraç, rigorosa i contrastada, però l’elevada quantitat d’inputs informatius que avui dia tenim a l’abast i, alhora, l’esgotament psicològic que ha provocat la pandèmia (amb conseqüències que molt em temo arrossegaran durant anys infants i joves), ha fet que molta gent decidís desconnectar per viure sense tanta angoixa. I, és clar, així, topar amb informació incerta o directament falsa i donar-la per bona resulta massa senzill.

Voldria pensar que la pandèmia a banda de molt de patiment també ens ha deixat alguna cosa bona, que n’hem après, vaja. Però en tinc seriosos dubtes. Només cal fer un cop d’ull als índexs de vacunació mundials i veurem que, de nou, el món està partit en dues meitats: els països on la vacunació avança a bon pas i aquells on la immunització de la població va a pas de puça perquè no hi ha dosis disponibles. Mentre alguns ja es plantegen la quarta dosi altres encara no n’han pogut oferir cap a la majoria de la seva gent... i això diu ben poc a favor de la nostra espècie.

Per això, no m’atreveixo a demanar gran cosa a Melcior, Gaspar i Baltasar a banda de salut per a tota la família, és clar! Com a molt, una carretada de paciència i força per seguir endavant amb la mateixa serenor que fins ara. Viure el dia a dia sense sentir el pes del futur, gaudir de les petites coses de la vida i de les persones que estimem, centrar la nostra atenció més en el que és a les nostres mans que no pas en el que no hi és... és una bona recepta per als temps que corren. Però, per desgràcia, hi ha massa persones per a les quals aquesta fórmula falla. Les seves de cartes són les que els Reis s’han de llegir amb més atenció.