Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

Un estudi internacional amb participació d'una dotzena llarga d'universitats europees –entre elles la UOC– i amb 28.000 enquestes va determinar que els lectors de mitjans de comunicació professionalitzats tenen un coneixement polític més extens i precís que aquells que segueixen l'actualitat a través de les xarxes socials. Punt a favor dels mitjans, alguns dels quals han convertit l'estudi en notícia. No n'hi ha per menys: en aquests temps d'amenaça constant, tot el que ajudi a prestigiar la professió i les seves empreses és benvingut.

Però, ben mirat, l'estudi no fa gaire més que actualitzar en l'ecosistema digital una distinció que ja operava l'antic ordre analògic: que els qui s'hi esforcen una mica i utilitzen la seriositat i el criteri selectiu en la recerca de notícies saben més bé com va el món que els qui paren una orella acrítica a tot el que els arriba i ho repeteixen com cacatues després d'empassar-s'ho sense mastegar.

Aquesta distinció és més vella que l'anar a peu. Abans de la digitalització massiva i de l'extensió d'internet ja es podia observar una gran diferència entre la qualitat de la informació dels qui llegien la premsa, especialment la més professionalitzada –i de preferència, més d'una capçalera– i els que tenien com a única font de certesa informativa les barrabassades que s'explicaven els uns als altres els habituals de la barra del bar o la taula de la taverna.

Les xarxes socials no són cap invent dels emperadors de Facebook, Twitter o WhatsApp. Les xarxes són tan antigues com la humanitat. La informació ha circulat dins de les famílies, entre cosins i cunyats, per l'escala de veïns, a la plaça del poble, a la cua de la botiga i, quan existien, als safareigs comunitaris, origen de l'expressió «fer safareig» com a sinònim d'«intercanviar tafaneries». Les noves tecnologies han aportat unes eines inesperades i una altra dimensió a una activitat ancestral i inseparable de la sociabilitat característica de l'ésser humà.

M'imagino una persona ben informada d'un poble català de fa cent anys, lectora de la premsa editada a Barcelona, que s'escrivís amb corresponsals equivalents d'altres poblacions; algú com el rector, el metge, el director de la fàbrica o el mestre de l'escola. Me la imagino escoltant les barbaritats que es deien a la taverna, a la botiga o a la pica de maltractar la roba, i fent-se creus de la ignorància popular. Potser, des de la seva posició i en la mesura de les seves possibilitats, lluitaria en contra de les barbaritats més perilloses, amb el sermó del diumenge, la lliçó dels minyons o la conversa amb els pacients. Potser, també, detectava les acumulacions de mals humors que periòdicament desembocaven en avalots més o menys revolucionaris.

Però també pot ser que el mestre, el metge, el rector i el director de la fàbrica estiguessin conxorxats per transmetre una visió conformista de la realitat i predicar un adotzenament conservador que defensés els seus privilegis i els dels qui els pagaven: l'Església, l'Estat i els amos de la fàbrica, tots ells inspiradors de bona part de la premsa de l'època. I que les barbaritats que circulaven per la taverna no fossin tan bàrbares sinó que, d'una manera imperfecta, constituïssin una informació alternativa a les veritats oficials del sistema –que llavors no s'anomenava així.

Tot ben antic, i tot ben d'ara mateix.