Txema Martínez Inglés Escriptor

Resulta curiós que, en una societat en la qual l’expectativa de vida ha pujat tan exponencialment les darreres dècades, predomini en canvi el culte a la joventut. A la joventut com a idea, com a ideal, i a la joventut literal, que imposa la seva llei en tots els àmbits. No hi ha pitjor estupidesa que fer de l’estupidesa bandera. Sembla com si haguéssim d’aparentar una regressió en lloc de deixar-nos guiar per l’elemental flux del temps, aquell que va col·locant-nos a tots als llocs que més o menys ens correspon, mentre estiguem vius, i aprofitar aquest manament primari, el que pot atorgar-nos una mica de saviesa, d’experiència, en un món en què tot es basa a usar i tirar.

Sort que genis com Clint Eastwood s’entesten a desmentir-ho. Per què no gaudir fins al final dels dies, fins a la nostra pròpia extenuació, de les vistes des del cim que tant ens ha costat escalar? Només podem aprendre dels grans, i ben poca cosa dels joves, més enllà de l’alenada de la rebel·lió i la grandesa que sovint s’amaga rere la inconsciència i la rauxa. Eastwood passa de la norantena i segueix fent cinema, continua obstinat a despullar l’ànima humana a la seva peculiar manera, amb la pausa de sempre, amb la violència de sempre, amb la poesia que amara, implacable, les seves obres més importants. Espurneja, en aquests actors veterans, igual que en alguns escriptors que arriben a avis, el gest concret del present, que gairebé no es mou i que alhora deixa traslluir un passat dens, que ha caigut i ha arrelat i sura, i així és que podem contemplar l’abisme d’estar vius, de sentir, observar-lo bé, cara a cara, mentre tot tremola. Tan sols els qui han sobreviscut i sobreviscut fins aquí són capaços de fondejar des de la delicadesa, sense estridències, conscients que el que tracten de transmetre és allà dins i només cal recordar-ho. Una altra cosa és que el receptor sàpiga endevinar-ho, ocupats com estem a censurar, a menystenir, a enterrar, tota mena de memòria. El que és estrany, doncs, hauria de no ser-ho. Podríem aprofitar aquest pòsit immens que la velocitat dia rere dia esclafa i silencia, i repensar una societat que tendeix a infantilitzar el pensament en comptes de simplificar-lo, com fan els veterans. Cal saber mirar per conèixer. Cal saber destil·lar per gaudir. Cal saber callar per parlar. Cal saber viure per morir.