Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

Ara fa cent anys, es va dur a terme la Gran Eixida, una expedició que, partint del Port de Palma de Mallorca, va arribar al Port de Barcelona, des d’on començaria un itinerari de sis mesos, durant els quals recorreria Catalunya i les terres valencianes amb la voluntat de culminar els treballs preparatoris del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, una obra fonamental de retrobament entre pobles units per la llengua que els agermana. L’obra del DCVB es va iniciar amb una Lletra de convit que Mn. Alcover (1862-1932) va adreçar l’any 1901 “a tots els amics” de la llengua catalana per informar-los del seu ambiciós projecte de tirar endavant l’elaboració d’un gran diccionari i per encoratjar-los a implicar-se com a col·laboradors en els treballs de recopilació dels materials necessaris per a la seva realització. El DCVB acabaria tenint deu volums i es va enllestir trenta anys després de la mort del seu impulsor i més de seixanta anys després de la Lletra de convit. Aquest veritable monument viu de la llengua catalana es va poder completar sota la direcció de Francesc de B. Moll (1903-1991) i amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll.

El dia 10 d’octubre s’ha commemorat a les Balears la data del naixement de Francesc de B. Moll, el retrat del qual està situat en un lloc preferent del saló de Plens de l’Ajuntament de Palma. I encara avui es recorda el seguici multitudinari que va acompanyar el seu fèretre el dia del seu funeral. Amb saviesa, tenacitat, rigor intel·lectual i bonhomia, Francesc de B. Moll no tan sols va aconseguir materialitzar reeixidament la iniciativa formidable de Mn. Alcover, sinó que, pel camí, va crear l’any 1934 l’Editorial Moll i va escriure entre altres llibres Gramàtica històrica catalana (1952), Els llinatges catalans (1959), una Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968) o dos volums de memòries. Moll va combatre amb arguments imbatibles els gonellistes, nom amb què eren coneguts els partidaris de la fragmentació del català per fer-ne inviable la supervivència, com encara propugnen irresponsablement i contra tota evidència científica alguns polítics.

Si el 10 d’octubre se celebra a les Balears l’aniversari del naixement de Francesc de B. Moll, el 9 d’octubre a València, que és la Diada, es commemora l’entrada que hi va fer Jaume I, després de superar la resistència musulmana.

Fa l’efecte que sovint des de Catalunya, tot i tenir-ne una consciència latent, arraconem en la nostra vida quotidiana la referència al conjunt del domini lingüístic. Si el franquisme va treballar per silenciar i afeblir la nostra realitat cultural, la divisió política i administrativa consagrada per la Constitució de 1978 i els Estatuts d’Autonomia han contribuït indirectament a allunyar comunitats amb vincles no tan sols fundacionals, sinó també ben forts avui. És cert que hi ha hagut moviments institucionals que han permès compartir estratègies i accions, com és el cas de l’Institut Ramon Llull. I també és veritat que hi ha plataformes de trobada entre els diferents territoris de l’àmbit lingüístic, com la Xarxa Vives d’Universitats, la Federació Llull, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana,...

Però crec que, més enllà del que els organismes oficials o la societat civil impulsin, ens correspon als ciutadans, als mitjans de comunicació, a les escoles afirmar i reivindicar dia rere dia amb els nostres comportaments i les nostres decisions el sentit de país complet que inclou el conjunt dels territoris on la llengua catalana és des de l’edat mitjana la històrica i la definitòria de la pròpia personalitat col·lectiva.