Lourdes Cardona Ribes Periodista

Dels nostres avantpassats n’heretem una pila de coses: els gens, fragments de personalitat, costums... i també frases, que alhora traspassarem (de forma més o menys conscient) als nostres descendents. Quants cops, els que teniu fills o nebots, us trobeu dient-los el mateix que us deien els vostres pares a vosaltres quan éreu petits? Oi que us ha passat?

Una de les coses que em sento repetint-los als vailets que em tenen el cor (i la paciència) robat és que apaguin el llum quan surten d’una habitació. És una mania que em va transmetre la meva mare quan tenia la seva edat. Suposo que, com ells, en el darrer que pensava quan em movia per casa era en anar tancant els interruptors de la llum. Però sentir aquella frase (“Lourdes, apaga el lluuuuummm!”, pronunciat amb tota la intensitat que us pugueu imaginar) una vegada i una altra durant ves a saber quants anys va tenir el seu efecte. Avui sóc jo qui la repeteix fins a la sacietat. Sobretot des d’aquest estiu, quan gairebé a diari el preu de l’electricitat ha batut el rècord que havia assolit el dia anterior.

L’Executiu central (que diu que no en pot establir preus màxims i mínims al mercat a l’engròs perquè contradiu la normativa europea), calcula que enguany la factura de la llum s’encarirà al voltant d’un 25%. Dit d’altra manera, que una família mitjana pagarà uns 600 euros més a l’any per cuinar, posar una rentadora, eixugar-se els cabells, mirar la televisió, escalfar-se quan fa fred o refrescar-se quan la calor se ceba de valent... o simplement veure-hi a casa quan el sol es pon. 600 euros més fent exactament el mateix que l’any passat! Deu ni do! No us sembla un robatori?

Una forma legal i elegant d’escurar les butxaques a qui més escurades les té (ja siguin famílies o petits empresaris o autònoms). Un augment del preu de l’electricitat que es produeix enmig de la crisi econòmica ocasionada per la pandèmia que fa més d’un any i mig que arrosseguem (i les conseqüències més dures de la qual crec que encara estan per arribar) i en temps que més hores a casa passem (o ens veiem obligats a passar) a causa de les restriccions sanitàries per contenir l’expansió del coronavirus. Vaja!

Fa ja uns quants anys, quan es començava a parlar de fomentar la construcció de vehicles menys contaminants i poc després de l’esclat de la bombolla immobiliària, el meu marit vaticinava que no trigaríem gaires anys en veure com es dispararia el cost de l’energia. Aleshores, me’l mirava malament i pensava que era massa pessimista. Però, ves per on, el temps li ha acabat donant la raó. El fet que molts ministres i als càrrecs del govern, quan culminen la seva carrera política, acabin com a assessors o membres de consells d’administració de les grans companyies energètiques que dominen el mercat resulta, com a mínim, sospitós.

A més a més, aquest increment tan descarat del preu de la llum que gairebé podem titllar d’immoral arriba amb un canvi de tarifa sota el braç que, si és que volem mirar d’esquivar el cop o d’amortir-lo, com a mínim ens obliga a modificar les nostres rutines. Hi ha a qui fins i tot li he sentit dir que ens esclavitza a fer rentadores i posar assecadores els caps de setmana. Li haurem de donar la raó?

Admeto que sóc incapaç de desxifrar correctament la factura de la llum i que no entenc a què respon aquest increment tan acusat, que em sembla abusiu. D’aquí que també em costi d’entendre que la ciutadania ens limitem a omplir de memes les xarxes socials per demostrar el nostre desacord i no anem més enllà per reclamar una energia més verda i més justa.