Montserrat Domínguez Directora d'El Huffington Post

Periodistes de mitjans tradicionals i de digitals purs es van donar cita a la Fundación Mutua Madrileña per reflexionar sobre el que suposa ser periodista al segle XXI, l'era d'Internet. Els desafiaments a què s'enfronta la professió són importants, però també és cert que els periodistes mai no han tingut tantes eines al seu abast. Els ponents van començar donant la seva opinió, com no podia ser de cap altra manera, sobre la polèmica suscitada arran dels atemptats contra els caricaturistes de "Charlie Hebdo" sobre quins han de ser els límits a la llibertat d'expressió.

Manuel Jabois, d’El País’, és un ferm defensor de la llibertat d'expressió, fonamentant el dret que qualsevol persona que se senti ofesa per les paraules o dibuixos d'una altra, pot resoldre el problema els tribunals i no amb bombes ni metralletes. Montserrat Domínguez, del “Huffington Post ”, va assenyalar que ella mai no hagués publicat aquestes vinyetes, però defensarà sempre que hi hagi un mitjà que sí ho faci.

Els periodistes també estableixen els seus propis límits, encara que en el cas dels atemptats contra “Charlie Hebdo”, els mitjans de comunicació van rebre pressions d'alguns sectors de la societat que consideraven que si no publicaven les vinyetes de Mahoma no eren valentes, afirma Jabois. Montserrat, per la seva part, va assegurar que al “Huffington” es van plantejar fer una portada comuna a totes les edicions, però en països com el Regne Unit o el Japó es van resistir a fer-ho.

Ella creu que és millor no donar les imatges d'Isis decapitant els ostatges, tanmateix considera que mostrar als terroristes de París rematant el policia musulmà en meitat del carrer sí tenia valor informatiu. “La línia entre el que s'ha de publicar i el que no ni tan sols en cada cultura i cada país és unívoca. Depèn de les circumstàncies”. (A Alemanya tornen a editar “La meva Lluita”, de Hitler).

En un context dominat per la sobreinformació i les xarxes socials, es pot plantejar-se si el paper del periodista té més sentit que mai o, al contrari, ha perdut importància. Els periodistes que van participar en el debat no es van posar d'acord en aquest punt. Per a Jabois, el treball dels professionals sí que és cada vegada més rellevant. Qualsevol persona pot rebre ara la matèria primera (una informació, una imatge), però sol el periodista sap contextualitzar i armar la història de la forma més objectiva possible per explicar-li al lector què hi ha darrere. Tanmateix, Antonio Lucas, d’El Mundo”, va coincidir amb Montserrat Domínguez en considerar que la feina del professional de la informació és cada vegada més irrellevant. El periodista ha deixat de ser el guardià de la informació i qualsevol persona amb un smartphone es converteix en un mitjà de comunicació. Abans les companyies periodístiques decidien què es publicava i què no, fins i tot s'arribava a pactes entre els poders polítics i mediàtics per censurar notícies. Ara tot això ha saltat pels aires. Per a Montserrat, “continuem tenint la clau del context, de profunditzar...Es nostra obligació i l'únic que ens queda. Però la difusió ja no està a les nostres mans”.

Antonio assegura que “a les xarxes socials, el lector, que abans era un ésser expectant, ara és un ésser demandant. Ell ha vist perfectament el jordà cremat i el que reclama és que el teu diari o la teva televisió el tregui o no el tregui. És a dir, reclamen una informació que ells ja manegen abans que nosaltres. Així que creure que jerarquitzem alguna cosa... ” Les xarxes socials són el punt clau per entendre el periodisme que es fa avui dia. Rubén Amón, d’”El Mundo”, va assenyalar que són plataformes que s'utilitzen per pressionar l'activitat periodística. A través de la creació deliberada d'un trending topic, es forma un estat d'opinió i a partir d'ell, es força un mitjà a establir un criteri informatiu, una cosa molt perillosa. Antonio va comentar una anècdota que il·lustra fins a quin punt els mitjans es veuen influïts ara pels mitjans socials.

El periodista assegura que quan Pedro J. es va obrir un compte a Twitter, el dia que hi havia quedada de tuitaires era el més temut a la redacció. Encara que els responsables de cada secció del diari s'haguessin esforçat a tirar endavant un reportatge a priori importants, el director sempre al·ludia a tuitaires que consideraven més interessants un altre tipus de temes i que els demanava que el canviessin. Internet ha modificat sense cap dubte la forma tradicional de treballar. Per a Jabois, abans l'ordre de les notícies estava clar: la que anava a 4 columnes era més rellevant que la que anava a 2… La portada del web també s'ordena en certa manera, encara que de forma menys aristocràtica. Però una vegada capturat el link i fet circular, es difumina el lloc que ocupa en l'actualitat del dia.

Montse confirma que més del 60% del trànsit del “Huffington Post ” mai no entra a la portada, amb el qual, tot el treball de selecció i jerarquització no serveix per a res. La gent és la que s'encarrega de donar visibilitat a una notícia i convertir-la en la més important del dia, fins i tot encara que tingui ja uns mesos. El lector exerceix molts papers. De difusor de la informació, però també de controlador del periodista, que en sentir-se vigilat, se n'autoexigeix més. Indubtablement, també li pot portar a caure en l'autocensura (qüestionar a Podemos en Twitter porta amb si tres mesos de càstig, en canvi llueix molt posar-se amb Rajoy). Però ni la realitat, ni la societat, ni tan sols l'audiència no és Twitter. Cal relativitzar la relació amb els tuitaires o es pot crear una falsa bombolla entorn d'ells Què ha suposat Internet per al negoci de la premsa? Segons Antonio, per al periodista, un abaratiment de la professió. No sol per haver baixat els sous, sinó també per abaratir la qualitat. “No ens adonem que és una professió que ha tornat a ser mendicant”. “Té més glamur que lectors, té més presència que estil”.

Ens estem carregant la professió potser per “un excés d'arrogància d'altres èpoques, però tampoc no hem sabut reconvertir el model”. Jabois creu que estem pagant els plats trencats de ser la generació conillet d'índies de la nova era digital, donant pals de cec i despistant el lector obrint i tancant murs de pagament. “El negoci ara mateix està en una falla tectònica” en la que busquem refugi en el poder perquè ens injecti dos anys més de vida, ja ni tan sols 10 o 15. Per a Montse, Internet ha estat un meteorit per a la premsa que ha acabat amb el seu hàbitat, però Rubén va mostrar el seu desacord en afirmar que estem parlant de professionals de la comunicació amb una arma prodigiosa de comunicació. “Se suposa que és l'àmbit que dominàvem i ens ha sobrepassat”, sentència. Jabois afegeix que el problema no és el periodisme, sinó el negoci del periodisme, de guanyar diners o no. I allà els periodistes no poden entrar, “se'ns exigei